El 26 d’abril de 1987 vaig néixer a Barcelona. Els meus primers set anys de vida els vaig viure en aquesta ciutat, on vaig iniciar la meva etapa escolar. L’any 1994 vaig anar a viure, conjuntament amb la meva família, a Deltebre, el cor i capitalitat del Delta de l’Ebre. Un canvi que, més enllà de deixar de banda la rutina, costums i primeríssimes amistats, també va comportar un canvi en la meva forma de parlar.

Així, si bé durant els primers anys de vida utilitzava el català en la seva varietat estàndard, a partir dels set anys de vida vaig incorporar en el meu dia a dia, cal esmentar que de forma progressiva, el dialecte tortosí. I amb ell paraules i expressions autòctones del municipi de Deltebre, i que beuen, en part, de la influència de la Comunitat Valenciana a causa de la situació geogràfica, però també del català antic. Exemples en són granera, espill, al·lego, dejuni, debades, etc.

Per tant, de mica en mica, vaig incorporar el dialecte català de Tortosa gràcies a l’escola i a les converses amb els companys i companyes, i vaig deixar de banda el català més estàndard. Menys quan parlava amb la família. De fet, a hores d’ara encara continuo parlant el català estàndard amb els meus pares, malgrat que és difícil no barrejar algunes paraules durant la conversació.

Com a curiositat, tinc marcat el primer dia d’escola a Deltebre quan el professor va detallar que havíem d’utilitzar el color roig. Jo no tenia idea de quin era aquest color, ja que tant a casa com a l’escola sempre havíem parlat del color vermell. Aquesta anècdota, però, és un exemple de molts altres que podria citar i que posen de manifest algunes de les diferències dialectals.

Pel que fa a la llengua catalana, i atès que sempre m’ha agradat escriure, no tinc cap mena de problema a l’hora de redactar en català, fer ús dels diferents connectors i estructurar el text de la forma més idònia per així facilitar la seva llegibilitat i comprensió. Val a dir, però, que en el cas de l’escriptura evito incorporar mots i paraules del dialecte tortosí.

Més enllà del català, sempre he sabut parlar i escriure el castellà. Entenc, en part, per la influència dels mitjans de comunicació, més enllà que alguns companys i companyes de Barcelona s’expressaven en castellà i també, evidentment, de les hores curriculars de l’assignatura de castellà. Tanmateix, durant els anys, i a causa de no fer servir aquest idioma de forma sovint, he perdut certa pràctica en la seva expressió tant oral com escrita.

Finalment, en el marc d’aquesta autobiografia lingüística, no podia deixar de citar l’anglès. La veritat és que és una tasca que sempre tinc pendent, ja que malgrat que he assolit un nivell acceptable amb el qual podia mantenir una conversació estàndard, la manca del seu fa que em costi recordar algunes paraules o entendre certes expressions. Tot i això, puc entendre amb facilitat l’anglès escrit, sempre que no s’utilitzin construccions molt rebuscades o un argot molt tècnic o específic.

Així doncs, i en conclusió, he de manifestar que soc una persona que, lamentablement, no tinc un gran domini de llengües estrangeres. I aquesta és una mancança que m’agradaria corregir durant els anys venidors a través de cursos de formació, però també aprofundint amb el visionat de sèries i pel·lícules en versió original.

Anàlisi i reflexió sobre una tipologia de prova oficial 

La prova de llengua de les aules d’acollida que proposa la Secretaria de Polítiques Educatives del Departament d’Educació persegueix l’objectiu de determinar el nivell d’adquisició de la llengua catalana que ha assolit l’alumnat nouvingut als centres educatius. Aquest examen permet avaluar qualitativament el seu procés d’aprenentatge. 

La prova inclou habilitats tant de recepció com de producció, i s’estructura en sis apartats en relació amb les competències lingüístiques que inclou: comprensió oral, expressió oral, interacció oral, comprensió lectora, expressió escrita i aplicació d’habilitats comunicatives (lectura en veu alta). La finalitat lingüística consisteix, en primer lloc, a comprendre expressions habituals i properes per als alumnes, en segon lloc, a ser capaç de comunicar-se en situacions senzilles i habituals, i, en tercer lloc, a descriure, amb un vocabulari elemental, aspectes de l’experiència, entorn i assumptes relacionats amb les necessitats bàsiques. En resum, competències que es corresponen amb el nivell A2 segons el MCER.

Cal fer notar que la prova es considera assolida només si se supera cadascuna de les habilitats, amb independència del resultat de les restants, és a dir, cal superar els sis apartats corresponents a les sis competències comunicatives; a més a més, cal obtenir una puntuació d’entre un 70 i un 80 per cent per superar cada àmbit. Encara que el resultat de l’examen sigui positiu, això no implica necessàriament que els alumnes s’incorporin completament al grup classe. Celebro que siguin els docents –i no únicament el resultat d’un qüestionari– el que determina quina és la millor opció per al procés d’aprenentatge de cada alumne.

Ara bé, considero que caldria repensar el valor de cadascuna de les puntuacions, especialment pel que fa a la comprensió i expressió orals: aquest àmbit hauria de compartir el mateix valor que la comprensió i expressió escrites; és més: fins i tot caldria que l’oralitat es beneficiés de més puntuació, tenint en compte que per integrar-se satisfactòriament en un nou context sociocultural la comunicació entre persones és un dels punts essencials, on les funcions interpersonals i cooperatives són clau. En la seva vida quotidiana, fora del centre, l’alumne nouvingut haurà de participar en interaccions orals espontànies, i haurà d’aportar idees i respectar les dels altres, així com haurà de conèixer les normes bàsiques de la cortesia lingüística del català; en definitiva, la comprensió i interpretació de missatges orals requereix l’adquisició de moltes destreses que tot just es descobreixen en l’espai d’acollida. Per aquest motiu, considero que els aspectes pragmàtics constitueixen un dels punts essencials de la comunicació que caldria integrar en el contingut d’aquest examen. 

És positiu que els alumnes hagin de respondre a aquest requeriment competencial, atès que és una manera d’oficialitzar el seu procés d’aprenentatge. Penso que seria bo, també, examinar-los al cap de poc temps d’haver començat el curs, per descobrir l’evolució del seu aprenentatge, especialment en l’alumnat que ha assistit a l’aula d’acollida en el curs anterior. També seria convenient repensar els àmbits en l’estructura o la puntuació de la prova en funció de la llengua origen de l’alumnat. És evident que un alumne que té com a primera llengua una llengua romànica no haurà d’afrontar el mateix repte que un alumne que té com a primera llengua una llengua genèticament molt allunyada del català, com ara l’àrab o l’ucraïnès. Convindria, per tant, personalitzar la prova en funció dels aspectes lingüístics en què cada alumne hauria de posar més èmfasi. Atenent el caràcter oficial de la prova, l’examinador no hauria de ser el tutor de l’aula d’acollida, sinó un altre docent, preferiblement extern al centre.

Quant als resultats de la prova, haurien de formar part de les dades transparents i accessibles a la ciutadania (no únicament per a les autoritats educatives). Les qualificacions generals obtingudes poden esdevenir un indicador per a la investigació sobre el procés d’adquisió del català com a llengua estrangera en adolescents.

Presentació. Contextos

Bon dia! Em presento i adjunto l’enllaç a “Qui soc” https://aaymerichr.folio.uoc.edu/qui-soc/

Bon inici de curs!

Hola! Us adjunto el meu vídeo de presentació i l’enllaç a “Qui soc”.